albetaincork

Ho sé, vaig dir que escriure més sovint i no ho he fet... Us dec moltes històries, i em sap greu, però tinc altres prioritats com fer deures, comprar, simplement descansar, intentar no perdre el contacte amb els catalans (pares i amics) i viure i relacionar-me a Irlanda, que per alguna cosa sóc aquí!

D'això últim us volia parlar (us ho devia de farà un mes i mig...), la vida social com a estudiant en aquest país. Penso que parlant amb diversa gent, i en anglès (of course) és com més s'aprèn. Doncs bé, les primeres setmanes em vaig relacionar bàsicament amb gent d'ERASMUS. El primer dia, a la jornada de benvinguda, una noia ens va sentir a l'Albert i a mi parlant en català, es va apropar a nosaltres i des de llavors som amigues (parlo de l'Alba, de Ronda, que viu a Alacant J). Llavors vam sentir una altra noia parlant en castellà, i vinga, cap al grup! (Aquesta és la Nerea, de Basauri, Bilbo J). I a partir d'aquí anar fent: la Nerea viu amb la Laetitia, de París. Ella va conèixer una altra francesa, la Lorraine, que coneixia no sé qui... I d'aquesta manera, relacionant nacionalitats vam crear un extens grup (cada cop som més! Ara serem uns 50!). A més a més, hi ha moltíssims "Visitor students" dels EUA, i també n'hem afegit uns quants al grup dels estrangers (arrel que molts europeus viuen al mateix bloc d'apartaments que alguns americans). És graciós com ens hem anat coneixent tots sense cap unió oficial, no sé si m'explico... Tot ha anat sorgint de manera natural i fàcilment. També em sembla interessant com ens hem agrupat tots per llengua; els que parlem la mateixa llengua estem més units entre nosaltres. Suposo que és normal, en un país on es parla un idioma que no és el teu, busques aliats, persones amb les que et puguis comunicar sense gaire esforç, amb les que pugis expressar exactament el que vols dir sense estar mitja hora pensant-ho... Així doncs, amb les que més a prop estic (que ens veiem gairebé cada dia, ens expliquem el que ens passa, què sentim, etc.) són dues noies que parlen castellà, les famoses Alba i Nerea. Amb l'Albert no estem tan a prop (cap problema, només que no ens veiem cada dia), suposo que perquè és un noi i s'ha buscat aliats del seu gènere.

Amb aquesta gent (els anomenaré "els estrangers", que jo també ho sóc d'estrangera ara!) el que fem bàsicament són festes als apartaments/cases d'alguns d'ells que acaben en algun pub del centre de Cork. La majoria dels estrangers viuen en apartaments d'aquests de la universitat en blocs de pisos (els únics pisos de la ciutat). D'altres, com jo, vivim en cases particulars. Doncs bé, moltes nits ens ajuntem un munt de persones (entre 15 i 40! Si, sí... Sembla increïble, però és més que possible!) en un d'aquests apartaments a menjar, beure i parlar. I quan mengem no és qualsevol menjar: hem agafat el costum de fer nits temàtiques dels diferents països representats per nosaltres. Així el primer sopar temàtic fou la "Finish dinner" (sopar finlandès). Li han seguit la "French dinner", "Spanish (and catalan!) dinner", "Portuguese dinner", "Slovak diner"... I les que vindran! No us penseu que és qualsevol cosa, sempre s'ho han/ens ho hem currat molt! Una carn boníssima amb patates, crepes, pa amb tomàquet i truites de patates (pels estrangers és una cosa súper forta i súper bona hehe), croquetes i "cocido" portuguès, i un munt de coses inexplicables provinents d'Eslovàquia (certament, perquè hi ha una botiga de productes eslovacs a Cork)!

Continuarà alguna dia si d'axiò ;)

 {Article per ser revisat i publicat a la revista 7dellibertat, ideada i publicada per les JERC Horta-Guinardo}

Fa un mes que estic d'Erasmus a Cork, la segona ciutat més gran de la República d'Irlanda, al sud-oest del país. En aquest temps he pogut conèixer una mica l'ambient d'aquesta part del país on el conflicte nacional no és gaire present. Això és Irlanda, ningú ho dubta i ningú pretén que sigui altre país. Ara bé, no passa el mateix al nord de la illa, territori ocupat des de fa segles pel Regne Unit. Allà el conflicte polític és ben present, ara ja no és violent, però les reminiscències del conflicte armat encara són visibles.

Irlanda s'organitza administrativament a partir de provinces (províncies) i counties (equivalent a les nostres comarques). Hi ha 4 provinces i 32 counties. Sis dels nou counties de la province de Ulster, (més coneguts com a Northen Ireland - Irlanda del Nord -, terme que no agrada als republicans) pertanyen al Regne Unit.

La llengua pròpia d'Irlanda és el gaèlic irlandès, però l'anglès s'ha imposat amb força deixant el gaèlic en una posició minoritària amb només uns 72.000 parlants habituals (al voltant d'un 1.6% dels irlandesos) que viuen bàsicament a l'oest de la illa. De tota manera, existeix un canal de televisió en gaèlic (moltes vegades subtitulat en anglès), tots els rètols i indicacions són bilingües i cada cop s'ensenya més la llengua a les escoles (hi ha escoles amb immersió lingüística en gaèlic -no gaires, però cada cop més -, però la majoria són angleses on s'ensenya el gaèlic com una altra assignatura).

Després d'aquesta breu introducció, entrem en el motiu d'aquest article. El passat cap de setmana, 28 - 30 de gener del 2011,  ha tingut lloc a Derry (ciutat més gran del nord d'Irlanda després de Belfast) el Congrés Nacional de Ógra Shinn Féin (les joventuts d'aquest partit republicà irlandès d'esquerres que defensa la consecució d'una Irlanda reunificada sense l'ocupació britànica al nord). Quatre membres de les JERC hi hem assistit i m'agradaria explicar breument quin és l'ambient en la zona de conflicte i quines han estat les meves sensacions.

El viatge va ser llarg, havíem de recórrer en cotxe tota la illa de sud a nord. Anàvem seguint les indicacions cap a Derry (Doire en gaèlic) fins que, màgicament, en creuar la invisible frontera entre Irlanda i el Regne Unit, a tots els cartells va passar a posar "Londonderry" (segons m'han dit, capritx de la reina). Cal dir que en molts d'ells "London-" estava tatxat amb esprai... A més, les limitacions de velocitat estaven en milles, els rètols eren només en anglès i calia usar lliures (esterlines! Els bitllets de lliures que vam treure a "The Bank of Ireland - Northen Ireland" no ens serveixen per Anglaterra...). Malgrat això últim, certament estàvem sota dominació anglesa.

Només entrar a la ciutat de Derry es pot veure un mural on es llegeix "You are now entering Free Derry" (Estàs entrant a la Derry lliure), encapçalat per una bandera irlandesa. Estem a la zona alliberada, la zona republicana, els tradicionalment coneguts com a catòlics. Per tal de demostrar en quina zona ens trobem, pels carrers podies veure la bandera d'Irlanda pintada en voreres i fanals; també hi havia multitud de pintades reclamant drets o exaltant l'IRA (Irish Republican Army - Exercit Republicà Irlandès). L'altra part de la ciutat, que no vam trepitjar seguint el consell dels nostres camarades de Ógra, és la zona britànica, la zona unionista (de Regne UNIT), els protestants. Segons m'han explicat, el conflicte religiós no és tal, sinó que va servir com a excusa per tapar el verdader conflicte nacional. Com veieu, la divisió i el conflicte estan servits.

Derry (com a mínim la zona republicana) és famosa pels seus murals. Artistes irlandesos han creat les seves obres a les façanes d'algunes cases. Representen escenes del conflicte armat entre britànics i irlandesos durant els anys 70 i 80 del segle XX. Són escenes dures que et fan reflexionar sobre el que ha estat, sobre l'ús de la violència en conflictes nacionals, sobre l'opressió que han hagut de suportar i encara suporten en certa mesura els irlandesos del nord.

I encara vam reflexionar més en saber que aquell diumenge 30 de gener feia 39 anys dels fets del "Bloody Sunday" (Diumenge de Sang). Aquell diumenge de 1972, l'Associació Irlandesa de Drets Civils havia convocat una manifestació pacífica en repulsa per la detenció de nacionalistes i el seu ingrés a la presó incondicional sense judici previ. La manifestació va ser prohibida per les autoritats britàniques, tot i així la població de Derry va sortir al carrer. L'exèrcit britànic va preparar barricades per tal d'impedir la marxa. Una part de la manifestació s'hi va enfrontar amb pals i pedres com a úniques armes. Els britànics van rebre el suport de paracaigudistes militars d'elit que van obrir foc contra els manifestants. L'exèrcit britànic va assassinar 13 homes desarmats i en va ferir 15 més. Aquests fets van determinar el curs de la història moderna irlandesa. En la seva commemoració, cada 30 de gener es fa una marxa pels carrers on va tenir lloc la matança. Aquest any ha estat l'última; els familiars de les víctimes creuen que ja s'han recordat prou els horribles fets.

Per tal d'acabar amb un millor sabor de boca, m'agradaria parlar sobre la nit a Derry. Els típics pubs irlandesos es transformen, a la zona republicana, en llocs de trobada de nacionalistes que fan valdre la frase "Festa sí, lluita també". Sona "rebel music" en viu. Cançons amb contingut polític i nacionalista emocionen a tots els presents, que criden les lletres eufòricament (lletres que diuen coses com orgullós de ser irlandès, estimo el meu país, aneu-vos-en a casa soldats britànics, etc.). També aclamaven IRA, l'Exèrcit Republicà Irlandès, més que res com a exaltació d'Irlanda més que de la violència. No ho sé molt bé, però crec que ara, per ells, l'IRA és com un mite que els serveix només d'exaltació a la pàtria; penso que ha perdut una mica el sentit d'exèrcit que tenia en el seu dia. En definitiva, un ambient no massa diferent a la festa catalanista que pots trobar al nostre país.

Com deia una diputada del Sinn Féin a les seves joventuts: "You're the generation of the 32 counties" (Sou la generació dels 32 counties - l'Irlanda reunificada). Desitjo que sigui veritat i que també siguem la generació de la Catalunya independent.

Això és tot de moment des de la vostra corresponsal a Irlanda. Només em queda dir Tiocfaidh ár lá (El nostre dia arribarà) i visca la terra!

 Alba Gil Povea

 Ara hauria de continuar amb el que vaig començar, però us parlaré del dia d'avui i d'algunes coses que he observat d'Irlanda que em semblen interessants.

Avui ha sigut un dia complet, he tingut classe de tres assignatures (de 4 que faig...), i a més, he anat al gimnàs. Primera classe, "Skills Acquisiton and (.....)", ha durat mitja hora perquè no trobava on era la classe... però bé, la profe sembla que m'ha entès i no m'ha dit res. És la "tutorial" d'una assignatura que és una espècie de pràctiques sobre Educació Física; la fem en una escola els divendres al matí. Així que demà serà el gran dia, primer dia que observarem una classe d'educació física amb nens/es de 3 o 4 anys. Quina i·lusió!

Amb una hora d'interval, que m'ha servit per dinar un entrepà, tenia una altra classe, aquesta vegada "Paediatrics, Child Health and Special Needs". És una assignatura una mica difícil, amb molt de contingut...i en anglès, of course. Tinc problemes per entendre-ho tot i hem de fer un "Essay" de 3.500 paraules que em fa més por... Perquè en ma vida he escrit tant en anglès! I a sobre s'ha de referenciar tot... Uf. Però bé, he fet una "amiga" que m'ha explicat algunes paraules... A veure com va.

Tot seguit una altra hora lliure i classe de "Introduction to Modern Irish". El profe està una mica bastant boig, però és divertit i l'hora se't passa volant. En tres hores que hem fet ja hem après les salutacions (Slán = adéu; dia dhuit = hola...), algunes paraules que trobes pel carrer (Garda = policia; bruscar= paperera; An Brog = un pub que es diu "la sabata"...), preguntar pel temps que fa... Sóc capaç d'escriure-ho, però la pronunciació... Impossible. Què m'ha cridat l'atenció? Que tenen un so super raro quan trobes una consonant seguida d'una h (dh, ch,...), que hi ha paraules que són gairebé igual que en anglès (entenc que són manlleus, ja que no existeix tal paraula en Gaèlic) i que ens han dit que hi ha moltes maneres de pronunciar cada paraula, cosa que també passa a l'euskera...

I amb un embolic al cap barrejant anglès, gaèlic, català i castellà, he anat a escampar la boira al gimnàs (mai més ben dit, perquè deu ni do la boira que hi havia... rotllo Londres), "Marydke Arena" es diu. Allà m'he registrat; has de posar la teva empremta digital i et detecta quan vols entrat al gym. És molt curiós, sembla quelcom de CSI. Un cop he posat el meu dit índex a l'entrada i he tingut accés, m'he apuntat a una classe de "Top Tone", que no sabia ben bé què era... Casi em moro! Suposo i espero que sigui perquè ha estat la primera classe... Mai a Barcelona m'havia plantejat anar al gimnàs, però aquí ja que és gratis, anem a provar. La classe m'ha agradat, m'he cansat molt, però després de dutxar-me m'he quedat molt relaxada i molt bé. Penso que dormiré bé, i espero no tenir cruiximents demà...

Ah! I ja he pogut treure diners de "The Bank of Ireland" i ja tinc accés a la Blackboard (que és el Campus Virtual).

En quant a les curiositats: m'he posat a mirar la tele i es veu que tenen les eleccions generals l'11 de març, divendres, que estrany que siguin en divendres... No he entès massa més de les notícies.

Més: evidentment (ho dic perquè és igual a UK) condueixen per l'esquerra i tenen el volant a la dreta (he viatjat en cotxe ja uns quatre cops per diverses coses, i sempre tinc la temptació d'entrar pel costat del volant...); el més fort és que tots els carrers de Cork són de doble direcció, però no tots són prou amples perquè hi passin dos cotxes... I l'autobús també passa per allà! Imagineu-vos, quan ha de passar i ve un cotxe de cara... Doncs marxa enrere el cotxe o posar-se en un costat si no hi ha cap automòbil aparcat... Buf, i els semàfors no es posen verds per les persones ni a tiros! I això que hi ha un botó inútil d'aquells perquè es posi verd...Sempre passo en roig, perquè a més està verd només 30 segons. No sé per a què tenen semàfors.

De la tele em fa gràcia que hi ha molts anuncis que també els fan al meu país, l'única diferència que aquí els fan en anglès. A Irlanda només tenen 4 canals (RTÊ One, RTÊ Two, Tv3 [si, si, com la TV3 nostra], TG4 [en gaèlic]) i ni TDT ni res. És curiós que tinguin tan pocs canals, suposo que són un país petit. [Correcció: això que vaig explicar és mentida, avui he anat a casa d'una noia i al seu televisor es poden veure 3 o 4 canals més... La meva tele deu ser una merda].

Sembla mentida que ja hagin passat deu dies, però, per una altra banda, han passat tantes coses, he conegut tanta gent, que sembla que hagin passat 3 mesos. És curiosa aquesta sensació.

Vaig dir que escriuria dos cops per setmana... però m'ha estat impossible! Per una cosa o altra mai he tingut temps: ara ves a comprar, ara ves a classe, ara queda amb la gent d'ERASMUS (també important, que se n'aprèn molt!), ara endreça/neteja la casa, ara... I encara no tinc deures de la uni! Però bé, suposo que ara que ja estic instal·lada, ja tinc menjar a la nevera, ja sé el camí més ràpid per anar a tot arreu, tot serà més fàcil i podré organitzar-me el temps millor.

Informo de la meva situació: ara sóc a la que ha estat casa meva per 7 dies i ho seguirà sent per 5 mesos més. Aquí no tinc Internet (passo de comprar un pen que has de pagar 20€ al mes...), però a la universitat tinc accés a WiFi i trigo 7 minuts en arribar-hi. La pega: que els edificis tanquen a alguna hora, tard per això J Bé, doncs he sopat fa poc, tard per ser Irlanda, he mirat la tele per primer cop des que sóc aquí (només tenen 4 canals, i res de TDT! Bé, pel que miro la tele... m'és igual) i en res aniré a dormir que demà a les 8.40 he quedat amb una profe que em portarà al lloc on es fa la classe. Sí, és raro, jo també ho penso; a veure com va.

A veure, coses que han passat... N'hi ha tantes que no sé per on començar. Ho explicaré per blocs temàtic, ja cronològicament ja no me'n recordo.

Bloc tasques en arribar a Irlanda

He hagut de fer tres tipus de coses: qüestions universitàries com a alumnes internacional a la UCC (University Colege of Cork); qüestions d'adaptació al medi (mòbil, adaptador de corrent...) i qüestions sobre el fet de viure sense els pares (que es donarien igual, només que en català, si m'independitzés al meu país).

Les primeres qüestions han costat temps, però no han sigut complicades: assistir a la "Orientation" (rotllo jornada de benvinguda), visitar departaments per veure quines assignatures fer (mola perquè cada departament, en lloc de ser un pis en un edifici, són casetes diferents), visitar la International Office, anar a la sala d'ordinadors a que em posessin el WiFi a l'ordinador (he hagut de registrar la marca del portàtil, la IP i tot, curiós, aquí no val amb una simple contrasenya), fer un examen de nivell per apuntar-me a classes d'anglès gratuïtes (tinc nivell 5 i mig, com ja tinc el First Certificate, m'han posat al nivell 6, preparació per l'Advance), apuntar-me a l'assignatura "Introduction to Modern Irish" (que comença la setmana que ve), per apropar-me més a la cultura irlandesa, anar a les primeres classes i parlar amb les professores (no tinc cap profe home, com no xD) fent-los entendre que el meu anglès no és perfecte...

Les qüestions d'adaptació al medi han estat més divertides. Primer calia tenir un mòbil irlandès. Abans d'arribar aquí no pensava comprar-me'l però en veure que tothom ho feia, vaig decidir que era necessari, bàsicament perquè si em truca la gent d'aquí no hagin de pagar... Vam anar uns quants Erasmus en bloc a una botiga de "Meteor" i gairebé tots es van fer d'aquella companyia. Jo, però, no vaig poder ja que m'havia de comprar el terminal (no en tinc cap de lliure) i en aquells moment no els quedaven. Així que al dia següent vaig tornar al centre a mirar totes les companyies mòbils que tenen botiga a Cork. La que millor preu em feia per comprar el mòbil era "eMobile". Ara tinc dos NOKIA, l'antic en blanc i negre amb el número de Movistar, i un de color lila (de 50€) a color, amb càmera, ràdio, etc. amb el número irlandès (que ja me'l sé de memòria J, comença per 08 com tots aquí; és raro perquè si em voleu trucar des de l'estranger, heu de treure el 0 i afegir el prefix que és +353).

Se'm va acabar la bateria del mòbil català, el volia endollar i... sorpresa! L'endoll té 3 forats! Tocava comprar un adaptador. Gairebé 8€ que m'ha costat la broma! A més, aquest adaptador no em serveix per cap altre país, ni UK! Mira que són raros els irlandesos (i els britànics), ja podrien tenir l'endoll amb dos forats normal!

Per adaptar-me del tot (i perquè no em cobrin comissió cada cop que trec diners) necessito un compte corrent irlandès. Dins la universitat hi ha un banc, "The Bank of Ireland" que no et cobren comissió per tenir-hi la llibreta. M'he fet un compte allà, però fins demà no tindré el número. Veieu normal que triguin una setmana en crear un compte, i tres dies en fer arribar els diners de Catalunya a Irlanda? Jo no... I he de pagar la casa... Hauré de pagar als usurers de "La Caixa" perquè em donin diners aquí...

Adaptar-se al medi també és conèixer els carrers, els súpers més barats, la universitat... Doncs bé, per sort Cork no és gaire gran i he ubicat ràpidament l'hostal on vaig estar els primers 4 dies, la casa on visc ara, la uni (i els seus diferents edificis, que n'hi ha un 20, sense exagerar!) i el city centre. La casa i l'hostal estan a la vora de la uni (màxim 10 min a peu), i aquesta a 20 minuts a peu del centre, tot perfecte. Hi ha autobusos, però són bastant inútils (a no ser que vagis a les afores de la ciutat), et passes més estona esperant que viatjant, perquè tot està a prop i passen cada 20 minuts... Lo bo és que a les parades et posa l'hora exacta de pas, i sovint es compleix (pel que m'han dit, jo només he agafat el bus dos cops, el primer portava la maletorra i el segon 58€ de compra del súper).

Les qüestions sobre el fet de viure sense els pares no són tantes. Simplement he hagut de buscar pis (casa, vaja, aquí els únics pisos que hi ha són les residències d'estudiants, massa cares per a mi) i fer una gran compra per tenir menjar. La resta, com a casa. Buscar casa no ha estat tan difícil com pensava. Em van donar una llista d'habitacions a la "Acomodation Office", vaig trucar a tres, vaig visitar les tres cases i la que em feia millor preu (i que està prou bé), aquesta m'he quedat. 270€ al mes més calefacció, que són 25€ al mes (entenc que quan ja no faci fred, no l'hauré de pagar). Però no té Internet L En quant a la compra, he anat uns quatre cops al Tesco (el super més barat) i ja no vull anar més com a mínim en una setmana i pico! Així que he comprat un munt de coses bàsiques per tenir quelcom que posar-me a la panxa els dies normals. Buf! Gairebé no podia amb les bosses, pesaven mil! Curiositats del súper: els productes irlandesos estan destacats, posa: "Product from Ireland, buy me!" Em sembla molt xulo que una empresa anglesa com és TESCO destaqui els productes de la terra. Altre cosa, les bosses de plàstic s'han de pagar, però no valen 2 cèntims, sinó 22! I clar, la gent va amb les seves pròpies bosses. Això està super bé! I, evidentment no n'hi ha embutits (només pernil dolç i formatge, aquest últim prou car); i l'oli d'oliva val 4€ l'ampolla de mig litre! Tan car com el tabac... sort que no fumo, perquè un paquet de liar de 12g (aprox. la meitat dels que venen al meu país) costa 4€! Unes 3 vegades més que a Catalunya...

Continuarà, ara he d'anar a dormir, però ja no us podeu queixar!

No, no hi ha hagut esperes a l'aeroport de Barcelona, tot han sigut estressos: primer la maleta pesava 24.5 kg, 4.5 kg més del permès. No anava a pagar 15€ per kilo de més, així que en mig de l'aeroport a intentar encabir la màxima quantitat de roba a la bossa de mà i al meu cos; i el meu company, l'Albert, igual que jo. Al final la mare d'aquest noi s'ha endut roba meva i del seu fill perquè no ens cabia... Algun dia me la portaran, sort que era roba de primavera. Després, a l'hora de passar el control, a treure l'ordinador, les botes, la bossa de mà amb totes les bosses penjades que portava... 4 safates!!! No sabia com dur-les... Un cop passat l'escàner, corrent a posar-me tota la roba i les coses a sobre de nou per començar a córrer cap a la porta d'embarcament, "Últim avís per a Dublin" !!! Arribem a la porta 50 amb temps de sobres (però no ho sabíem) i per fi pugem a l'avió passant pel finguer. Dues hores i mitja de vol entre dormides sense cap molèstia física i arribem a Dublín, gairebé sense creure-m'ho.

Fàcilment preguntant en anglès a un conductor, trobem el bus que ens portarà a Cork i ens disposem a dinar a l'aeroport de la capital irlandesa. Pensava que allà seria la segona vegada que parlaria anglès, però no! Resulta que el cambrer que ens ha atès era madrileny; es deia Josechu (o alguna cosa així) i fa 4 mesos que viu en un hostal dublinès mentre es busca la vida. Hem après que "wedges" són unes patates al forn molt bones i hem dinat això i "a big piece of pizza".

A les 14.15 hem pujat al bus cap a Cork. Preguntant si era el bus correcte hem conegut una altra espanyola, de Valladolid, que fa d'Au Pair a Cork. El viatge havia de durar unes 3 hores segons aquesta noia, però... Parava a un munt de poblets (molt bonics, tots de casesetes típiques de pel·lícula), on no baixava ni pujava ningú; anava per les carreteres enlloc de per autovia; la velocitat mai era superior a 70km/h (és un dir); hem fet una parada en una gasolinera (que dius, per anar a València són 4 hores ni no para...)... Fins les 19.30 no hem arribat al nostre destí. En el camí hem conegut una altra espanyola, la Carmen, de Burgos. Seia al meu costat i hem parlat prou, de Cork, de Dublin, de Barcelona, de Burgos... A destacar: ens hem donat els telèfons perquè demà va a veure uns pisos de 65€/setmana que poden estar bé. Ella està vivint en una residència cara d'una escola d'idiomes. Molt maca la noia, però comenta que hi ha moltíssims espanyols a Cork i que no ho tindrem fàcil per parlar només anglès... Com hem pogut observar avui, que de tres persones amb les que hem intercanviat més d'una frase, les tres eren de Castella.

Un cop a Cork, la Carmen ens ha mostrat on era el bus 8 que ens ha dut a l'Hostal en un moment. Ràpidament, després de deixar les coses, hem anat a sopar al primer lloc que hem trobat, una Domino's Pizza. No serem així d'insans la resta de dies... Avui era un dia especial ;). Per la meva sorpresa, tanquen a les 12 de la nit, i el minimarket del costat on hem comprat l'esmorzar, està obert fins les 22h!!

L'hostal té molt bona pinta, la pega és que no té WiFi gratis, haurem de buscar-lo fora. Estic en una habitació de 6 amb bany a dins; només estem una altra noia amb pinta d'oriental i jo (que ara, a les 21.30 estava dormint...).

I ara, a les 22.16 hora irlandesa, a falta d'Internet gratis estic escrivint això abans d'anar a dormir que estic molt cansada... Demà ens toca anar a la uni (que ja hem vist on és l'entrada principal, a 3 minuts de l'hostal J), descobrir on ens fan la jornada de benvinguda; conèixer el que serà la nostra vida durant aquest 5 mesos.